Escribir el tex

Històricament i pràcticament, la teràpia breu estratègica ha nascut de tres fonts diferents:

La primera és la perspectiva sistèmica, que en psicologia va ser la primera vegada que es va fer una atenció molt especial a estudiar els sistemes que envolten cada persona i les relacions. Es va desenvolupar durant els anys 50 als Estats Units i no només lligada a la psicologia, sinó a les ciències en general i sobretot al naixement de la cibernètica.

En la mateixa època i en el mateix context es va anar desenvolupant l'epistemologia constructivista que pressuposa, bàsicament, que no existeix una única realitat sinó diverses realitats que canvien segons el punt de vista que escollim per a observar-les. Einstein ho expressava dient: "La teoria és la que decideix què podem observar". Per tant la psicologia estratègica no utilitza els termes veritat, mentida, correcte o incorrecte, ni parteix de teories prèvies, sinó que parla sempre d'eficàcia funcional, valorada empíricament. I pel que fa als pacients, com que no existeix una veritat absoluta, creiem que les percepcions de cadascú de nosaltres formen part de la nostra realitat, coincideixi o no amb altres realitats. Quan un pacient diu que ell és incapaç de fer una cosa determinada, està expressant la seva realitat. I quan diu que la seva mare li fa la vida impossible també està expressant la seva realitat, sigui el que sigui el punt de vista de la mare. I nosaltres hem de connectar amb aquesta realitat per a poder ajudar-lo a canviar-la.

L'última influència important és la del gran terapeuta Milton Erickson. La seva idea que cada persona és única i original i que necessita una intervenció feta a la seva mida és la que més ha influït a la teràpia estratègica. No ha de ser el pacient que s'ha d'adaptar a la teràpia, sinó la teràpia que s'ha d'adaptar al pacient. Ell utilitzava tot el que el pacient portava a la teràpia i fins i tot utilitzava la resistència del pacient per a fer la teràpia més eficaç. També creia que el pacient havia d'emportar-se la teràpia a la seva vida quotidiana i per això els proposava feines a fer fora de la sessió.

A partir de tot això podem explicar de manera molt breu quin és l'enfocament estratègic i quines són les seves característiques.

En primer lloc desplacem l'atenció des del "per què" s'ha format un problema cap al "com" funciona aquest problema i "com" es manté en el moment actual de la vida del pacient.

I en segon lloc i per aquesta raó cal investigar sobre les solucions intentades, del mateix pacient o dels parents propers, que molt sovint en lloc de resoldre el problema, són les que l'ajuden a mantenir.

Els psicòlegs de l'escola de Palo Alto i del Mental Research Institute ja van començar a treballar a partir de les solucions intentades, però ha estat Giorgio Nardone qui ha fet evolucionar la teràpia Breu Estratègica, creant un tipus de classificació dels problemes basat:
• en els diferents tipus de solucions intentades pels pacients o pel seu entorn que no han funcionat
• en els resultats obtinguts a partir de les primeres intervencions
• en els tipus d'intervenció necessaris per a fer que el canvi sigui inevitable
• en l'eficàcia
• en les tècniques específiques que han estat la clau de la solució.

Com acostuma a repetir sovint ell mateix, el seu mètode és "Conèixer els problemes a través de les seves solucions". D'aquesta manera s'han anat creant uns protocols de tractament, de casos molt específics, basats en el fet de modificar les solucions intentades.

Per tant els nostres tractaments per a trastorns fòbics, obsessius, compulsius, alimentaris, depressius, de comportament, de relació, de parella, etc. es basen en aquests conceptes:

• Definir el problema
• Conèixer i identificar les solucions intentades disfuncionals.
• Conèixer i entendre quina és la percepció del món que té el pacient i quina és la manera de reaccionar enfront del món, dels altres o d'ell mateix, a partir de les mateixes solucions intentades.
• Programar una intervenció o una estratègia adequada per tal de neutralitzar aquestes solucions intentades i per tal de modificar la visió massa rígida del pacient que és la que impedeix el canvi que ell mateix desitja, però que no és capaç de dur a terme. Aquesta estratègia pot ser més o menys directa o indirecta, però habitualment acostuma a seguir una lògica paradoxal.
• Observar el feedback que ens arriba del pacient i anar corregint i adaptant les mateixes intervencions. (D'aquesta manera, basant-se en la pràctica i en la resolució de casos, l'escola de Giorgio Nadone a Arezzo ha anat construint uns protocols molt eficaços de tractaments específics per a cada trastorn)
• Introduir la lògica paradoxal, o de les contradiccions i utilitzar els autoenganys dels pacients de manera positiva per a ells... Les paradoxes tenen molta força per a destruir posicions massa rígides que el pacient no ha pogut canviar encara que ho hagi volgut.
• Consolidar els canvis, petits o grans que es vagin produint.

Tot això es va duent a terme en tres fases diferents de la teràpia: definició del problema, desbloqueig, i consolidació.

Tots els problemes tenen les seves causes, però està a l'abast de tothom comprovar que les mateixes causes no generen els mateixos problemes en diferents persones. Per tant les causes no són per elles mateixes les que mantenen i agreugen el problema, sinó allò que fem amb les nostres percepcions, sensacions i reaccions a aquella causa. Posarem un exemple senzill: un accident de trànsit pot ser una experiència traumàtica per diferents persones i pot provocar la por d'un altre accident i per tant la por de conduir o d'agafar el cotxe. Depenent del que cadascú faci amb la seva por podem tenir una fòbia en desenvolupament que pot anar creixent i creixent (si evitem de conduir i ens fem ajudar, substituir i/o acompanyar) o podem tenir simplement un mal record, que potser fins i tot en farà més prudents i més bons conductors, si les nostres actituds són més positives.

Al centre Nona hem treballat principalment en teràpia estratègica els tipus de trastorns següents:

Trastorns fòbics: fòbia social, fòbia escolar, fòbies simples diverses...
Trastorns d'ansietat: ansietat generalitzada, atacs de pànic...
Trastorns obsessius, compulsius
Trastorns alimentaris
Trastorns depressius.
Trastorns relacionals: de parella, de pares i fills, socials...
Problemes educacionals

to aquí

La formació i el manteniment dels trastorns fòbics es basen habitualment, per part del pacient en dues solucions intentades: evitar allò que provoqui la por i demanar ajuda als altres quan no es pot evitar.

Per part de les persones properes al pacient les solucions intentades principals són: oferir aquesta ajuda que el pacient demana i fins i tot avançar-se a solucionar-los-hi les coses. Per altra part sovint se'ls demana també de fer un esforç per millorar. Un esforç que ells no es veuen capaços de fer.

Les solucions de la teràpia estratègica per a les fòbies es basen en les següents intervencions:

• Proposar uns exercicis específics per aquests casos, que facin experimentar al pacient que fugir de la por li produeix més por i li provoca un empitjorament del seu problema i en canvi intentar mantenir la por, voler-la retenir i fer-la durar de manera voluntària, en provoca una disminució i fins i tot una desaparició.
• Comparar i valorar les seves pròpies experiències en un sentit i en un altre.
• Proposar feines concretes que actuen com a maniobres de distracció pels moments conflictius

En el cas dels atacs de pànic, les feines que es proposen tenen una doble funció:

Saber-ne la freqüència, les situacions on es produeixen, les sensacions i la manera com les experimenta el pacient. Això ens serveix per a poder-ne valorar la millora, en intensitat o freqüència o en les dues coses.

I són al mateix temps una intervenció terapèutica que ajuda al pacient a portar millor i a tenir sota el seu control aquestes crisis que fins al moment semblaven impossibles de controlar.

En els trastorns d'ansietat generalitzada, tornem a aplicar mètodes semblants als de les fòbies per fer que els intents de fugir de l'ansietat, que la mantenen encara més es converteixin en recursos totalment diferents, implicar-nos a fons en aquesta ansietat, per afrontar en comptes de fugir i per saber com dominar-la a cada moment.

En aquesta mena de trastorns el mecanisme, torna a ser fill d'una lògica paradoxal. El pacient que se sent impel·lit a repetir obsessivament algun tipus d'acció o de pensament per vèncer la sensació d'ansietat, s'adona que de mica en mica ha entrat en una trampa sense sortida. Si no repeteix els seus rituals o les seves accions se sent molt angoixat i té por i si els repeteix, fa que aquesta por i aquesta repetició apareguin cada vegada més sovint. Prescrivint un contra-ritual, que a vegades pot ser molt semblant al seu propi, amb la qual cosa ell hi troba còmode, però programat i fet d'una manera organitzada i fixa en comptes de ser repetit impulsivament, fa que la necessitat descontrolada de fer-ho es vagi disminuint en no massa dies i s'arribi a eliminar del tot.

En els trastorns alimentaris, normalment, i una vegada més, les solucions intentades de les famílies fan que el problema es mantingui.

La teràpia breu estratègica ha desenvolupat una classificació diversa de l'"oficial" dels trastorns alimentaris segons el tipus de percepció i reacció que tenen els/les pacients amb el menjar. Arribant a classificar les pacients tant les anorèctiques com les bulímiques, en tipus diferents segons la seva percepció de la realitat i considerant les pacients que es provoquen el vòmit com un cas totalment diferent i a part de les simplement abstinents o de les que només s'afarten. Les pacients simplement abstinents, tenen un excés de control sobre aquest tema i possiblement també sobre altres temes i és precisament aquesta necessitat de control excessiu que s'ha de treballar. En canvi les pacients que vomiten, són unes buscadores del plaer i és justament des d'aquest punt de vista que s'ha d'enfocar la teràpia.

Els trastorns depressius es caracteritzen pel fet que la seva solució intentada habitual és la renúncia. Renuncien parcialment o totalment depenen del tipus i del grau de depressió. En alguns tipus de depressió, com per exemple en les més severes i profundes, hi ha un altre tipus de solució intentada que és delegar. El pensament que acompanya a aquestes persones és "El que jo no sóc capaç de fer que ho facin els altres".

La solució intentada de les persones properes al que està deprimit és d'intentar animar-lo, consolar-lo, dir-li que faci l'esforç d'estar bé, que hi ha de posar voluntat... com més se li demana menys es veuen en capacitat de fer-ho.

No s'ha de caure mai a la trampa d'intentar animar una persona deprimida. S'ha d'utilitzar el seu llenguatge i acceptar la seva visió del món i acceptar-la com a vàlida i com a bona per començar a treballar. En general són ells mateixos que canvien de visió quan els posem en un carreró sense sortida seguint amb ells el seu propi discurs.

En aquests tipus de dificultats, es pot treballar amb les dues parts que estan en conflicte, però també unilateralment amb una si és la que té realment ganes i motivació per a resoldre el problema. Es treballa a vegades en teràpia indirecta amb uns excel·lents resultats.

A les teràpies amb nens, deixant a part els temes escolars, quan són qualsevol tipus de problemes d'actitud, la nostra opció és treballar a través dels pares. És especialment útil i eficaç que els pares passin a ser coterapeutes amb el professional i que aprenguin a canviar les seves solucions intentades que no han funcionat per unes altres més funcionals i positives.

Es resolen d'aquesta manera, en temps breus, pors, rebequeries constants, baralles exagerades entre germans, tristors i ploreres excessives, queixes permanents, postures rebels, males relacions pares – fills, etc.